«Insomne vida sonora», de Mercè Claramunt

El divendres 8 de juny es va presentar en la Casa de Cultura el primer llibre de poesia de Mercè Claramunt. Molt públic en la sala per a gaudir en directe de la lectura d'alguns poemes, a càrrec d'Enric Esteve i Leonor Seguí, a més de la presentació duta a terme per l'escriptor Manel Alonso, autor del text que reproduïm a continuació.

Mercè Claramunt és una dona intel·ligent, tendra, dialogant, seductora, sensual, amb talent i amb una capacitat autocrítica tan desmesurada (i disculpe’m aquest darrer adjectiu, no és normal en mi, ja que sóc d’aquells que creuen que un gran nivell d’autocrítica és imprescindible en qualsevol faena) que li ha retallat l’ànsia que sovint patim els escriptors de publicar al preu que siga, i a nosaltres, lectors de poesia, es ha impedit gaudir d’una veu poètica brillant.

Aquesta llarga espera ha pagat la pena. Després d’oferir-nos durant dècades petites dosis en mostres i antologies, enguany, dins de la col·lecció de poesia del Petit editor, publica el llibre Insomne vida sonora.

Un substantiu, vida, custodiat per dos adjectius, insomne i sonora, però perquè no pot dormir la vida?, pel so?, un so que no sabem si és soroll o música, o és el grinyol que provoquem en la nostra navegació diària, o perquè, com deia V.A. Estellés: «No t’han parit per a dormir, sinó per a vetlar...». Vetla la poeta?, una poeta que es declara novícia de mots, o és desvetlada pels grans interrogants que se li obrin al seua davant?: el pas del temps, el sentit de la vida, la mort, el fat del destí, l’amor... Potser és això.

A aquest títol Claramunt li ha afegit un subtítol, Poemes en quatre temps, quatre com són les estacions de l’any, quatre etapes en què dividim la vida (infantesa, joventut, maduresa i senectut).

Estem davant d’un llibre molt pensat, on l’autora ha defugit de convertir-lo en un simple contenidor de poemes. Ha creat una estructura sòlida, que ha dividit en quatre apartats i un final. Cada apartat l’encapçala amb un poema. L’apartat el dividix en dos subapartats, amb quatre poemes numerats i un cinqué sense numeració que fa de capçalera. El final té la mateixa estructura, però sense un segon subapartat.

Les imatges poètiques i fins i tot el llenguatge que empra estan vinculats a la natura, a la terra: «A l’esquerra / s’escolta el riu pel que salta la lluna, / mentre una fulla cau a la revolta / de la tardor, / agitada com si fos primavera» i als moviments de l’oratge: «Bec pregàries com a gotes de pluja» i el pas del temps: «Esdevinc temps i done temps al temps». Al llarg del llibre trobem una autora amb una vigorosa capacitat d’observació i una consistent formació acadèmica, a la qual li agrada assajar-se amb un mostrari divers de formes poètiques que van des de la prosa, passant pel vers lliure, el sonet, fins el haiku.

Insomne vida sonora està concebut com un edifici amb un jardí lluminós i acolorit, un espai íntim, personal, per a la confessió, la reflexió, el diàleg i on regna la paraula però, també, els silencis. Un laberint de mots construït per a la trobada, per a l’encontre i no per a perdre’s infructuosament.

La reflexió porta l’autora a sentenciar: «El temps, insensat, no és l’espai que passa / que és mor / és vida». I per tant, afegisc jo, forma part de nosaltres.

Insomne vida sonora és un llibre compacte i intens que ens parla de tot allò que convertix la vida en una navegació de vegades complicada i en altres plena de joia.

Com en la resta de títols d’aquesta mateixa col·lecció, acompanyen els poemes les il·lustracions d’una artista plàstica, en aquest cas Leonor Seguí. Són les seues unes il·lustracions fetes amb línies, textures i colors càlids, elegants i sensuals. Mai com en aquest llibre he vist un diàleg tan nítid, espontani i directe entre la poeta i l’artista plàstica. La poesia de Claramunt, com les il·lustracions de Seguí, són sense renunciar a res i sense fer cap concessió acollidores, expressives i vitals.

Tanca el volum un epíleg del poeta Ramon Guillem, un text que no sé si qualificar-lo d’atípic, ja que el poeta de Catarroja el dividix en dues parts, una primera escrita en prosa en què ens parla de l’arquitectura compacta i treballada dels poemes de Mercè Claramunt, i una segona part, Variacions sobre una lectura, en què en forma d’extens poema Guillem ens confessa d’una manera indirecta que s’ha sentit interpel·lat en llegir el llibre. No debades Mercè Claramunt el tanca amb aquests versos: «Allí també canta l’ocell / i fou després, HIVERN REMOT», justament el títol d’un del poemaris més celebrats del catarrogí.

Informa: Manel Alonso | Fotos: Sabín

fotos face

454-libro-merce-3

13 Juny 2018
FaceBook  Twitter  

Altres