Santiago Posteguillo, profeta en la seua terra: va omplir la Casa de Cultura de Puçol per a presentar el premi Planeta

La presentació de Yo, Julia a la Casa de Cultura, el diumenge 20 de gener, va ser una vesprada plena de sorpreses i totes van contribuir a crear una jornada inoblidable: la sala plena, fins i tot amb públic dempeus; la presentació d'Alicia Villar, divertida, incisiva i que va enganxar a tot al públic; la recreació històrica a càrrec de Saguntum Civitas, rigorosa, dinàmica i que va donar un aire diferent a l'escenari; i, com a colofó, les paraules de Santiago Posteguillo, tota una lliçó magistral no solament d'Història, també un tractat de com manejar els temps perquè el públic aprenga i es divertisca en tot moment. El que s'ha dit, inoblidable.

Havia costat trobar una data perquè Santiago Posteguillo poguera presentar Yo, Julia a la seua casa, al seu poble, davant els seus veïns. L'atapeïda agenda que comporta el premi Planeta suposa una continuada sèrie de «bitles» que, com a exemple, en la mateixa setmana ja havia realitzat actes a Elx i, la setmana següent, a Castelló, Albacete, Marbella i Sagunt.

Però la bona predisposició de l'escriptor valencià va permetre trobar un buit en aparença tan «poc comercial» com un diumenge a les 17.30 hores. Els dubtes es van buidar poc abans de l'hora d'inici, quan es van obrir les portes del saló d'actes i la Casa de Cultura es va quedar xicoteta.

Va ser la primera (agradable) sorpresa d'una vesprada que estaria plagada d'elles.

Després d'afegir cadires en els buits existents i, malgrat això, quedar-se espectadors dempeus i fins i tot en l'hall del saló, va començar l'acte amb una introducció de la professora Alicia Villar, molt recordada pels seus alumnes de l'institut local, pel seu elevat nivell d'exigència per a ensenyar llengua, però també per la capacitat de contagiar als alumnes l'amor per les lletres.

I això va ser exactament el que va fer amb el públic assistent: contagiar la seua passió per la lectura, pels llibres, per la correcta ortografia, per la gramàtica… i pel paper de la dona en la Història! Va ser interrompuda en un parell d'ocasions amb aplaudiments, única forma amb la qual el públic podia mostrar inequívocament que ja estava enganxat al dia de Posteguillo.

Però abans d'escoltar les paraules de l'autor, hi havia una altra sorpresa no menys agradable.

Un grup de veïns de Sagunt han format una associació, Saguntum Civitas, amb la qual realitzen recreacions històriques, especialment de l'època romana. Després d'oferir-se a l'Ajuntament de Puçol per a col·laborar en l'acte, la resposta va ser exemplar: el notable treball de documentació, la fidelitat del vestuari, la perfecció dels seus moviments sempre coreografiats sota les ordres del centurión… i la presència de la mateixa Julia Domna sobre l'escenari!

La seua entrada, al ritme de la majestuosa música composta per Miklos Rozsa per a la banda sonora de la pel·lícula Ben Hur va proporcionar el punt exacte d'espectacularitat i curiositat que es requeria per al xicotet homenatge que l'associació va realitzar a Posteguillo: el lliurament de la reproducció oficial d'una de les monedes encunyades de la seca de Arse, l'antiga Sagunt. Després, la seua presència en l'escenari, sempre amb la dignitat que requeria el moment, va permetre que la xarrada discorreguera en un entorn més agradable i visualment molt atractiu.

I llavors va arribar el torn de Santiago Posteguillo, que sabia que jugava a casa i que els seus veïns estaven impacients per escoltar les seues paraules. Va ser una lliçó magistral, en tots els sentits. Ho va aconseguir combinant la Història, així amb majúscules, amb les gotes d'humor necessàries perquè el públic no es perdera i, sobretot, amb la fina ironia de la qual va fer gala en diverses ocasions en comparar els temps romans amb l'actualitat, sobretot en temes com el paper de la dona o dels polítics.

Interromput en diverses ocasions pels aplaudiments, l'acte s'allargava però ningú s'atrevia a abandonar la sala, perquè llavors va arribar el moment de les preguntes del públic. Dos centurions s'encarregaven d'entregar els micros al públic, per la qual cosa no era qüestió de perdre les formes, millor preguntar amb alegria, amb ganes i amb respecte… una de les notes destacades en un acte amb un comportament exemplar per part del públic.

Va arribar el torn de l'alcaldessa Lola Sánchez i la regidora Mery Cortell, que van pujar a l'escenari perquè Posteguillo signara en el Llibre d'Honor de la Vila de Puçol i per a imposar-li l'escut de la població. Un acte protocol·lari ràpid, senzill i la foto de família de tots els que havien col·laborat perquè la festa fóra exemplar.

Com a exemplar va ser l'eixida de Saguntum Civitas de la sala, novament al ritme de la colossal música de Ben Hur, encara que encara van tindre temps per a fotografiar-se en un photocall a l'eixida del cinema amb aquells veïns que es van acostar a ells.

Al mateix temps, Juan Edo, de la papereria Amparo, no donava proveïment per al punt de venda amb tota la bibliografia de Posteguillo, situat en un racó del saló d'actes, per a no molestar… però amb multitud de curiosos que es van acostar per a adquirir algun exemplar, perquè…

Perquè faltava l'última sorpresa de la nit. I esta anava a portar cua.

Amb un ambient tan càlid, no va ser estrany que la signatura de llibres es prolongara durant més d'una hora: més de 300 assistents, alguns amb diversos exemplars, van fer pacientment cua enfront de l'escenari… encara que per a paciència la de Santiago, que no solament va signar un a un els exemplars, també va incloure una dedicatòria personalitzada, va atendre les peticions especials d'alguns dels seus veïns i, per descomptat, va posar amb cadascun.

Qui va dir que ningú és profeta en la seua terra? Santiago sí.

Informa i fotos: Sabín

fotos facefotos facefotos face

046-posteguillo-en-pucol-2

 

 

22 Gener 2019
FaceBook  Twitter  

Altres