Arribà el gran dia: la Carrera de la Dona 2018

Pepa Deogracia va començar fa diversos anys a organitzar un grup de veïnes de Puçol per a acudir a la Carrera de la Mujer de València. Enguany l'organització ha superat totes les expectatives: més de 350 dones i 7 autobusos van eixir de Puçol per a participar en l'esdeveniment… i van tornar amb diversos premis a la solidaritat i a l'esportivitat. Ella mateixa ens conta com ha viscut l'experiència des de dins.

Va arribar el gran dia. Portàvem des de gener organitzant-lo perquè ningú es quedara fora: les que porten diversos anys amb nosaltres, els que van debutar l'any passat i moltes altres que s'han embarcat enguany en esta emocionant aventura.

Són moltes les dones que mai han corregut o ni tan sols han participat en una marxa. Fins fa uns anys jo estava inclosa en eixe grup, però quan ho proves repetixes i més en una carrera com esta en què l'única cosa important és estar ací i disfrutar.

Després d'un divendres intens en què vam repartir els dorsals de les 358 dones que componen el nostre grup, el dissabte va ser un dia de descans per al diumenge estar totes a tope i donar el millor de cada una. A les set del matí ja estàvem en la porta del Cafenet per a desdejunar, una cosa que vam agrair enormement ja que el seu horari d'obertura els diumenges és a les 8… i una filera rosa anava arribant a les seues portes i anava omplint de rialles i nervis el local.

7:15 hores: Comencen les fotos de grups, amigues, germanes, cosines… totes volen immortaliltzar eixe gran dia. Tenim dones, la majoria de Puçol, però també han vingut algunes del Puig, de Rafelbunyol… i d'Albacete; sí, des d'allí vénen any rere any a compartir amb nosaltres eixe dia: són «Las Candel»… El passat va separar les seues famílies per treball, uns es van quedar allí i altres es van vindre ací… i hui el destí les ha volgut unir per a lluitar per esta noble causa.

També tenim dones de diversos clubs i associacions de Puçol: futbol sala, Druni, falla Hostalets, falla Picaio, Tripuçol, pollos Planes, gimnàs Irongym… encara que enguany hem notat l'absència d'unes molt important en este dia, les de l'Associació Espanyola Contra el Càncer que, encara que sí que van estar amb nosaltres en l'entrega de dorsals, no van poder assistir a la carrera per motius familiars.

La plaça de la Generalitat s'ompli de rosa i, encara que intentem no armar molt de soroll… és pràcticament impossible contenir tanta emoció.

7:30 hores: Fem un sorteig que teníem pendent i que no es va poder realitzar el divendres. Spause, JM Peluqueros i Essencial Training (solidaritzats amb la causa i especialistes en estètica oncològica) ens oferixen 10 lots de productes i/o tractaments per a sortejar entre totes les corredores. I d'ací ens dirigim al parc a realitzar la tan esperada foto de grup, un moment que vivim amb emoció perquè és com el tret d'eixida… és eixe moment en què sents que tot el treball d'estos dies comença a donar el seu fruit: veure totes eixes cares plenes d'il·lusió no té preu!

7:45 hores: Ens dirigim a correus perquè cada una puge en l'autobús que té assignat, Carlos Gómez és l'encarregat d'any rere any a facilitar-nos el transport i portar a este grup de dones a viure un dia inoblidable.

8:00 hores: Partim cap a València amb els nervis a flor de pell: unes nuguen les seues sabatilles, altres col·loquen els seus dorsals, altres no saben si córrer amb jaqueta o sense ella… però totes i cada una de nosaltres portem una cosa que no pot faltar… el nostre somriure.

8:30 hores: Aterrem en l'avinguda del Port, veiem a la llunyania l'eixida… ja hi ha milers de dones agrupades després d'ella i a poc a poc ens anem acostant i anem ocupant el lloc que ens correspon: les que corren cap avant, les caminadores una miqueta més arrere… i esperem impacients a què arriben les 9 del matí, que pareixen no arribar mai, per a començar a córrer.

Seria molt bonic poder comptar l'experiència de cada una, saber què ha sentit quan ha eixit, en cada quilòmetre i les seues sensacions en arribar a la meta… però és molt difícil i podríem escriure un llibre amb tot això… una cosa que no descarte en un futur, però em vaig a limitar a contar la meua pròpia experiència que enguany per a mi ha sigut única i especial.

Vaig començar fent esta carrera perquè una amiga del gimnàs m'ho va proposar i, encara que mai havia corregut, em va agradar la idea. Eixa amiga s'ha convertit en la meua companya inseparable de carreres i si jo no córrec, ella tampoc; si jo vaig lentament, ella va al meu costat; i si em quede sense forces, ella em dóna un poc de les seues perquè puga arribar a la meta. Som part del grup que ha donat nom a una associació de dones: «Las buenorras del body». Un grup de xiques que es van fer amigues practicant este esport i seguixen sent-ho sense que el pas del temps haja aconseguit separar-les.

Cada any que participe pense a fer-ho millor, sent que cada pas meu, que la meua suor, el meu esforç, és una manera de solidaritzar-me amb totes les dones que patixen i que si elles poden lluitar contra açò jo puc arribar a la meta.

Fa tan sols dos anys que vaig aconseguir fer tota la carrera corrent i l'any passat em vaig entrenar perquè volia abaixar el temps i fer-ho millor… però enguany m'havia proposat una nova meta i era pujar al pòdium amb la meua filla. Ella està acostumada a fer-ho, és una gran triatleta, però per a mi açò era fa uns anys una cosa impensable.

Ens vam apuntar com a mare i filla i vaig estudiar els temps de l'any anterior per a veure si teníem possibilitats. Sabia que tot depenia de mi, ja que el temps d'ella el tenia més o menys clar… així que els nervis del dia anterior i els previs a la carrera estaven més que a flor de pell.

No va ser una carrera fàcil i vaig patir en diversos quilòmetres. Els últims metres fins a la meta se'm van fer interminables, però ací estava la meua amiga Rosa, la meua companya incansable, que corre cada quilòmetre com si no li costara, que es gira una vegada i una altra, per a no perdre'm de vista i donar-me els seus ànims… i encoratjar-me a seguir avant. Hi ha moments en què la mataria perquè veu la meua cara de patiment i ella, tan fresca com una rosa (en honor al seu nom), em mira i em crida: vinga, que tu pots!… quan ja no puc donar més. Si no fóra per ella ni hauria començat a córrer, ni hauria conegut esta carrera, ni formaria part d'este grup, ni hauria aconseguit pujar al pòdium amb la meua filla… I potser este dia tan especial que vam viure enguany, els anys anteriors i els molts més que ens queden per viure… tampoc els hauríem viscut.

Van ser cinc els premis que este grup de dones vam aconseguir el diumenge: 1a i 2a classificada d'edat 12-15 anys (Angels Gumbau Granero i Lucía Chulvi Deogracia, respectivament), tercer premi categoria mare i filla, primer premi per nombre més gran de dones a entrar en meta (311), 2n premi per temps del grup…

Però el premi més gran de tots per a mi és haver compartit eixe dia amb tantes dones increïbles, amb dones que ja han estat altres anys i viuen cada un com si fóra el primer, amb dones que s'han embarcat enguany en esta aventura i ja compten els dies perquè arribe el pròxim, amb dones que han patit esta dura malaltia i estan ací encoratjant a les que hui la patixen, amb dones que estan passant per este dur tràngol i no es rendixen i arriben a la meta amb un somriure… mares, filles, iaies, nétes, cosines, germanes, nebodes, amigues… dones de totes les edats unides en este dia tan nostre.

Com a colofó final vaig voler, amb permís de les altres, entregar els premis de grup a dues persones que per desgràcia se'l mereixen: una d'elles, addicta a l'esport, va haver de fer-la caminant i trotant, abrigada per la seua amiga inseparable de carrera, acostumades a arribar a la meta en primeres posicions es van conformar d'arribar juntes, agafades de la mà i amb un somriure… Sonia i Laura, sou un exemple a seguir.

I l'altre premi el vaig entregar el dilluns perquè ella no va tindre forces suficients per a fer tota la carrera, està a les portes de la seua operació i no podia arriscar-se… però va estar allí per a donar-nos suport i animar-nos fins al final perquè l'energia que desprén era un factor important per a demostrar-nos a totes que açò no podrà amb ella, per això i perquè te'l mereixes, Marga este premi és teu.

Sé que hi ha més dones mereixedores d'estos premis i tant de bo guanyem molts més per a poder dedicar-se'ls, encara que la meua major il·lusió seria que per molts premis que guanyàrem no tinguérem a qui donar-li'ls.

Gràcies a totes per compartir amb mi este dia tan especial i vos espere l'any que ve a totes i a les que es vulguen unir a nosaltres… perquè «Las buenorras del body i moltes més» encara tenen molt pel que lluitar.

Informa i fotos: Pepa Deogracia

fotos facefotos facefotos face

268-pucol-en-carrera-mujer-1

17 abril 2018
FaceBook  Twitter  

Altres